Josep Maria Fradera: Gèneres

8

Gèneres

Josep Maria Fradera. Historiador

La història és una disciplina que requereix la conquesta de l’estil si es vol transmetre de manera eficaç el resultat d’hores i hores de treball de camp i d’immersió en biblioteques i arxius.

Hi ha qui escriu una novel·la. Hi ha qui escriu contes. Hi ha qui escriu teatre. Hi ha qui escriu guions de cine. Fins i tot hi ha qui escriu lletres de cançons (i guanya el Nobel). Hi ha qui escriu un poema. Hi ha qui escriu un assaig. Hi ha qui escriu les memòries. Hi ha qui escriu pamflets. D’ençà de 1922, la deliberada destrucció de la forma literària per refer-la sobre bases noves avançà la dissolució de fronteres molt nítides sobre qui escriu què i com. Totes les preceptives s’elaboren a posteriori i solen fracassar. Quan un escriu sobre aquesta qüestió no pot deixar de pensar en una conversa a Bloomsbury en la qual participaven, per simplificar, una novel·lista extraordinària, el més influent economista del segle xx i el marit de l’autora de Mrs. Dalloway, un distingit reformista fabià integrat al cor intel·lectual de laborisme britànic d’entreguerres. Tots tres escrivien de manera excel·lent i rigorosa però només s’havien proposat fer literatura.

No és aquesta l’única possibilitat a l’hora de donar sentit formalment exigent a allò que s’escriu. Hi ha altra gent que també escriu amb una alta exigència de rigor lingüístic i estilístic (no literari). Simplificant: en el terreny de les ciències físiques i matemàtiques, la química, les de la naturalesa, les biològiques i mèdiques. Hi ha també qui treballa en el territori divers de les ciències socials. La matemàtica i l’estadística són indispensables per al progrés de l’economia, la demografia, la sociologia i la història, com ho són per al progrés de l’epidemiologia o la genètica. En aquest punt es produeix una primera paradoxa: les ciències socials son jutjades i considerades per la qualitat de l’estil, en demèrit normalment d’aquells que les practiquen. Rarament aquest angle de visió es projecta sobre la qualitat expositiva i estilística de les ciències experimentals.

Una observació més. Aquells que no escriuen literatura, assaig i tot allò que esmentàvem en començar, tenim un problema d’entrada. Simplificant: cada cop escrivim menys en la nostra llengua (materna, que abans se’n deia) i no pas per la invasió inexorable de la llengua castellana. Cada cop més ens veiem obligats a escriure i publicar en anglès. Cal lamentar-ho? Certament, no. Aquella llengua és un instrument de comunicació que uneix les comunitats científiques d’arreu. Uneix també la part industrial de l’arbre de la literatura. És la llengua en la qual parlen editors, fabricants de paper, informàtics i maquetistes d’arreu. La llengua en la qual es comuniquen editors, agents, aquells qui paguen els drets d’autor, la trama industrial i mercantil que permet que llegim allò que subjectes individuals escriuen perquè no saben com deixar de fer-ho, allò que l’alè romàntic atribuí a un estrany impuls anomenat inspiració. Permet, doncs, que coneixem un escriptor en prosa, poeta o assagista en qualsevol llengua i a qualsevol part del món. Ara bé: i les suposades “llengües nacionals”? ¿Aquelles que definiren en ritmes i modalitats diferents el gust i la percepció de l’estil? Permetem-nos la conseqüència lògica: la dissociació entre estil, llengua i gènere s’ha complicat extraordinàriament, una percepció que algunes ments ja havien intuït fa molt de temps, quan el francès o l’alemany (abans que l’anglès) tractaven d’ocupar per mèrits propis un espai que l’ensulsiada del llatí havia deixat vacant.

¿Com jutjar, llavors, les eleccions estilístiques, la qualitat de la prosa, en aquest territori de circulació d’idees que, des de l’assaig fins a la ciència experimental i l’economia i les ciències socials, força múltiples disciplines al bilingüisme o plurilingüisme? No ho sé. No hi havia pensat mai. Ningú negarà, però, que el valor i la importància social de la geologia o la biologia no es poden mesurar simplement en funció de les eleccions lingüístiques i estilístiques dels practicants.

I

Pretenia anar a parar a la branca de les ciències socials que practico. Fa referència a la vella qüestió que amics, coneguts i saludats amb qui tens certa confiança o que simplement es prenen la llibertat, no poden evitar plantejar-te. Breument: ¿com és que els historiadors escriviu tan malament? Aquesta pregunta és innecessària: hi ha historiadors que escriuen magníficament, n’hi d’altres que escriuen tan bé com saben i n’hi ha d’altres que escrivim prou malament. Ferran Soldevila escrivia magníficament. Molt lluny de l’horitzó historiogràfic de Soldevila, Jaume Vicens Vives ho feia en una prosa excel·lent. Per cert, no consta que durant els anys d’estreta amistat i col·laboració amb Josep Pla, el gran prosista català del segle passat li hagués fet cap retret. Josep Fontana escrivia també magníficament. Joan-Lluís Marfany arrossega el lector en llibres plens de detalls significatius, al servei d’una interpretació innovadora de la història de la llengua en la qual escriu. Evitaré multiplicar els exemples i començar el periple internacional de la història ben escrita. Un de sol bastarà: E.P. Thompson escrivia una prosa de gran qualitat tant quan escrivia assaig polític com quan escrivia història intel·lectual o sobre el conflicte als boscos anglesos del segle XVIII o sobre els artesans i obrers de cent anys després.

La incòmoda pregunta esmentada persistirà i persistirà probablement per sempre i amb més motiu. Abans, la història nacional es bastava per emmarcar tot allò que el lector il·lustrat necessitava saber sobre el país. Certament existia en paral·lel a l’anomenada història nacional, una mena de projecció ampliada de la dels països dominants en cada moment. Cap sistema polític ha pogut resistir la necessitat d’incentivar, subvencionar i projectar un esquema d’aquesta mena. No s’espera el funeral d’aquesta projecció de l’orgull nacional. Ara bé, les històries nacionals del segle xix no dubtaven a l’hora d’escollir el vehicle lingüístic. El pobre historiador actual, en canvi, es veu obligat, si vol fer carrera o si vol influir, a mirar vers l’anglès. Hi ha una altra possibilitat, renunciar a escriure sobre altra cosa que no sigui el tros de món on fa vida. Aquesta darrera elecció és sostenible individualment, però no ho pot ser col·lectivament. Un motiu molt clar ho impedeix. La necessitat d’entrar en tractes amb col·legues d’arreu, de relacionar-s’hi, et situa de forma implacable al cor dels dilemes que comentem.

Defineix això i només això la feina que fem? De cap manera! Com passa amb el geòleg i com li passa al químic, no és aquest l’únic angle que ens cal considerar si volem treure conclusions sobre el valor i la utilitat en termes de coneixement que un llibre proporciona. Aquest fet elimina la qüestió de la llengua i l’estil, l’amplitud de la paleta de recursos expressius que la historiografia té a l’abast. De cap manera!

II

Tanta disquisició mereix acabar amb un exemple d’actualitat. Si els historiadors escriuen tan malament i de manera avorrida com diu la llegenda, la maleïda pregunta sense resposta es continuarà repetint. Fet i fet, allò que s’imposarà serà l’estratègia professional que qualsevol disciplina artística, experimental o de ciències socials exigeix. En poques paraules: la suma de paciència, mètode i romàntica imaginació. I, podríem afegir, la resistència a les brometes pesades d’amics, coneguts i saludats.

Anem a l’exemple. Le llibreries són plenes de llibres d’un historiador del país veí que es diu Éric Vuillard. Tinc sobre la taula set llibres seus. Una productivitat extraordinària. Escriu sobre els conqueridors castellans del segle XVI, sobre pobres arreu d’Europa en l’època moderna, sobre la presa de la Bastilla, sobre l’extermini dels indis americans als EUA, sobre guerra i tecnologia durant la Segona Guerra Mundial, sobre tres moments crucials del règim hitlerià. Sap de tot i escriu de tot. El sentiment d’enveja és inevitable. Encara més el motiven els drets d’autor que devia proporcionar L’ordre du jour en rebre el prestigiós premi Goncourt de l’any 2017. Un excel·lent historiador de la França de Vichy i bon coneixedor dels règims autoritaris i d’extrema dreta europeus, Robert O. Paxton, objectà punts febles i errors factuals del darrer llibre premiat. Abans, però, aquesta obra extensa i de volum variable havia rebut elogis múltiples, reblats normalment amb la cèlebre frase: “Hi ha historiadors que sí que escriuen bé...”.

Els recomano un llibre de l’any 2010, ni curt ni llarg, d’un altre historiador francès. Va rebre el premi que duu el nom d’un historiador d’una altra època: Augustin Thierry. Toca un tema de màxima actualitat, d’una proximitat geogràfica i social que sembla d’història social catalana, perdó, occitana. Gérard Noiriel, Le massacre des italiens. Aigues-Mortes, 17 août 1893. Ben investigat, ben pensat i ben escrit. Podríem afegir: oportú.