23/01/2023

L'amor al teatre, o el teatre sobre l'amor

alt text
icon

Author: Júlia Viussà

L'amor és, segurament, un dels sentiments que més tinta ha vessat a pàgines i més pàgines. És d'aquells tòpics que, lluny de caducar, s'actualitza i manté el lector enganxat a una familiaritat renovada en cada obra en què apareix. L'amor, però, no es pot limitar a una única mena de representació. I una de les arts que més juga amb la representació és, en especial, el teatre. És per això que vull proposar algunes obres que, més enllà d'agradar-me com a text literari o representació teatral, m'han cridat l'atenció en relació amb l’amor.

Comencem amb Smiley, de Guillem Clua, estrenada a la Sala Flyhard de Barcelona. Un èxit de taquilla que ha tingut una gran projecció internacional i que fa poc va fer el salt a Netflix en forma de sèrie. Aquesta comèdia romàntica ens mostra la història entre l'Àlex i en Bruno, de com ens podem sentir identificats amb tots dos, de com és fàcil de veure coses evidents —la connexió indeslligable entre els dos protagonistes en aquest cas—- si es tracta d'una situació aliena, però com de difícil pot arribar a ser reconèixer-les quan passa en carn pròpia. Per cert: per a qui es quedi o qui es va quedar amb les ganes de saber què passa amb els protagonistes, també n'existeix la segona part: Smiley, després de l'amor.

Del mateix dramaturg em va emocionar i commoure la posada en escena de L'oreneta, que torna a l’abril a la sala La Villarroel. En aquesta obra se'ns presenta una classe de cant entre dos personatges aparentment irreconciliables, però gràcies a l'amor acaba teixint-se una connexió genuïnament solidària entre tots dos. L'espectador/lector és transportat, constantment, primer a favor d'un dels personatges, després a favor de l'altre, fins a arribar a una voràgine emocional on s'acaba descobrint que, en realitat, només es pot anar a favor, és clar, de l'amor.

L'amor, però, no sempre està subjecte a una narrativa lineal i a una estructura cronològica amb començament i final definits. Un exemple ens el proporciona Arthur Miller a Después de la caída, una obertura en canal d'experiències, records i memòries fortament marcades per les fantasmes de les relacions que arrossega el protagonista, i com aquestes l'influeixen en la seva projecció cap a una nova relació, així com en l'aprofundiment del coneixement d'un mateix. L'amor és vehicle per a l'autoexploració d'un home concret que destapa el descrèdit d'una època i, en última instància, de la pròpia humanitat.

I no podríem acabar sense esmentar la més coneguda de les tragèdies amoroses: Romeu i Julieta. Aquest romanç de pocs dies, d'intensitat irrepetible, ha estat objecte d'adaptacions de tota mena: les representacions i versions d'aquest clàssic shakespearià (des d'aquelles que obeeixen una fidelitat màxima fins a reinterpretacions molt personals) són pràcticament incomptables. Em vénen al cap la pel·lícula de 1996 Romeo + Juliet amb un joveníssim Leonardo Di Caprio, o el mític musical West Side Story, del qual se n'ha fet un remake actual de la mà del director Steven Spielberg. I tot això amb la cançó dels Dire Straits de fons:

Share