Laura Llevadot: La filosofia com a forma de 'sobrevida'

13

La filosofia com a forma de ‘sobrevida’

Laura Llevadot. Filòsofa

La filosofia no és autoajuda; és a dir: no és un receptari per adaptar-se a fórmules d’èxit. La filosofia seria, més aviat, desconfiar amb l’ajuda dels textos precedents i descobrir camins nous, tant se val si són marrades o dreceres.

La història de la filosofia no existeix. Existeixen, subsisteixen, insisteixen els textos, una certa forma d’escriptura. La història de la filosofia és una determinada narrativa lineal, androcentrada, eurocèntrica, homogeneïtzadora, excloent, que s’ensenya a les escoles i a les universitats. Més enllà de la policia acadèmica que s’encarrega de salvaguardar-la o dels emprenedors que miren de rendibilitzar-la, sotmetent-la als estàndards capitalistes de l’objectivitat, la veritat, la racionalitat, els resultats i les aplicacions verificables, resten els textos, els llibres, els PDFs que circulen lliures, les biblioteques, les llibreries... són el nostre submon. Sense això, no podríem sobreviure. Cadascun d’aquest textos és un missatge en una ampolla d’algú que ha estat viu però que probablement no sabia viure tal com se li exigia en el seu temps. Sovint, aquells qui escriuen no saben viure, però saben sobreviure. El text escrit, també el filosòfic que sempre està en diàleg amb altres tipologies textuals, roman entre la vida i la mort: la sobrevida. Retornar el text, per interpretar-lo, a la vida de l’autor, a la seva manera precària d’haver estat un subjecte particular, amb mare i pare, context històric i família, és tan ineficaç com reduir el seu pensament a fórmules mortes que ens permetin ubicar-lo dins la narrativa històrica dominant. Així no entenem el seu combat, que hauria de ser també el nostre.

Com el pare de Kafka, a cada nen el dotem del kit de la supervivència: “Sigues un home o una dona, treballa, menja, tira endavant, emparella’t, i si pots, triomfa en el món dels vius”, i ens oblidem que aquesta afirmació de la vida, de la pura vida contra la mort, que aquest imperatiu de l’autodefensa i l’autorealització és justament allò que mata. Mata els altres amb qui cal barallar-s’hi o sotmetre, i et mata a tu mateix, i fa de la vida un imperatiu de submissió i d’adaptació a l’entorn normatiu. Ensenyem els nens a viure, a adaptar-se al món, a triomfar o a fracassar, però no els ensenyem a sobreviure, a aprendre a viure més enllà de la pura vida. Els textos filosòfics són això, morts vivents que sempre retornen per ensenyar-nos alguna cosa, per qüestionar les nostres certeses, per fer fracassar la nostra manera de viure i obrir-la així a l’inesperat. La filosofia no és autoajuda, al contrari, ens empeny a viure a contracorrent, fent que la vida estigui sempre ja travessada per la mort, per la d’aquells que s’han deixat la vida en una escriptura que cercava una sortida. Com per a Kafka, no es tracta de ser lliure, d’alliberar-se del mandat del pare, de no poder veure’l més o reconciliar-s’hi, sinó de trobar una sortida allà on el pare no la va saber trobar. Per a ell va ser la literatura, la vida literària, la sobrevida, que pagà amb el preu de no poder casar-se, tenir fills, vida professional. Nietzsche deia que amb la seva escriptura i pensament llançava fletxes a l’avenir. Nosaltres som l’avenir, caldria que les sabéssim recollir, les seves i les dels altres, apropiar-nos de tots aquells missatges en ampolles que omplen les nostres biblioteques, arxius, llibreries, pantalles, aules. La filosofia és això, un mort vivent que clama un lector disposat a transformar-se. És un bri de sobrevida, encara que provingui d’algú encara viu que combat des de la seva soledat poblada, el seu particular subsol. És per això que la filosofia no busca públic, sinó només un lector, algú que sospiti que a això que anomenem vida no ho és del tot, que, com deia Kundera, la vida és en un altre lloc.

Abans d’ensenyar els nens a viure hauríem d’ensenyar-los a sobreviure, a convertir-los en lectors en diàleg permanent amb els morts i amb aquells que encara sobreviuen. Només així aprendran que paga la pena viure. La resta és autodefensa i barbàrie. Ensenyar-los a descobrir la seva pròpia sortida, la que potser nosaltres no haurem sabut trobar és quelcom que la filosofia fa. La filosofia no ensenya a viure, per a això ja tenim l’autoajuda i els coachings professionals, sinó a sobreviure. Ensenya a capgirar la mirada, a aixecar el cap i dir prou: prou de vida a tot preu! Prou de propagar la vostra forma de vida com si fos l’única vivible! De tot això, ni la vella història de la filosofia ni l’argumentació racional i pragmàtica en què la filosofia s’ha convertit en els darrers temps no en volen saber res. I tanmateix, diria que és alguna cosa d’aquest ordre allò que un filòsof contemporani que m’estimo especialment, Jacques Derrida, va voler dir quan a la carta per al seu sepeli escrigué: “Preferiu sempre la vida, afirmeu sense parar la sobrevida”.