October 27, 2020

Margarida Casacuberta: De ‘Laia’ a Laie (Notes d’una lectora sobre quaranta anys de literatura catalana)

Margarida Casacuberta: De ‘Laia’ a Laie (Notes d’una lectora sobre quaranta anys de literatura catalana)

Cinquè capítol del llibre Laie 40 anys. 1980-2020 que hem publicat per celebrar l’aniversari.

En publicarem a poc a poc tots els capítols a la nostra web.

 

5

De ‘Laia’ a Laie (Notes d’una lectora sobre quaranta anys de literatura catalana)

Mita Casacuberta. Doctora en filologia catalana

Laie va néixer en un moment de gran activitat editorial, amb una riquesa esclatant de veus, temes i gèneres. Quaranta anys després, la riquesa de l’edició independent convida a establir-hi paral·lelismes.

 

Moltes vegades m’he preguntat si no vaig entrar al camp de la literatura catalana de la mà de Laia, de Salvador Espriu. La novel·la, publicada per primera vegada el 1932 i reescrita diverses vegades abans l’autor no la va recollir en un volum de Selecta el 1952, va entrar a El Balancí d’Edicions 62 el 1968. La Laia que jo vaig llegir és una vuitena edició d’El Cangur, té Núria Espert a la coberta i porta data de setembre de 1979. Aleshores, jo tenia quinze anys i l’ambient que es respirava no devia ser gaire diferent del que Mercè Rodoreda posa en boca de la protagonista de La plaça del Diamant, quan Natàlia recorda “aquell aire fresc, un aire, cada vegada que me’n recordo, que no l’he pogut sentir mai més”. Rodoreda sabia molt bé que la nostàlgia dels paradisos perduts té molt a veure amb el pas del temps i la tendència tan humana a mitificar la joventut que s’ha deixat enrere i les circumstàncies històriques que l’embolcallaven. No vull caure en aquest parany a l’hora de girar la vista cap al paisatge que ens han deixat els darrers quaranta anys de producció literària en català, perquè són, precisament, els de tota la meva vida de lectora en llengua catalana. Ho deixo dit per si tingués la temptació d’insinuar que qualsevol època passada és millor que la que ens toca de viure en el moment present. Perquè no és així.

El 1979 va ser un any espectacular pel que fa a la qualitat i a la diversitat de les veus literàries que devien compartir taules, prestatges i aparadors a la nova llibreria del carrer Pau Claris. Era com si, després de la mort del dictador, la dinàmica política s’hagués traduït en una activitat editorial frenètica. Si fem un tall sincrònic d’aquells que tant ens agraden a les persones que ens dediquem a estudiar la producció literària des d’una perspectiva sociològica i cultural, veurem que s’hi produeix una confluència de veus narratives, poètiques, dramàtiques, assagístiques, memorialístiques, dietarístiques, que desborda qualsevol intent de taxonomia o classificació, ja sigui generacional, temàtica o formal. Així, les últimes i més arriscades obres d’una Rodoreda tot just retornada de l’exili (Quanta, quanta guerra..., Viatges i flors i la pòstuma La mort i la primavera) estaven a punt de barrejar-se amb les dels fins feia també poc “contraculturals” Quim Monzó i Biel Mesquida, que deixaven enrere les provocacions de l’Udol del griso al caire de les clavegueres (1976) o del Self service (1977), escrit a quatre mans, per explorar els seus propis i personals camins estètics fent ús d’una llengua que, a la fi, semblava que ja no necessitava ser “salvada” i, per consegüent, els més joves i iconoclastes es podien estalviar de rebel·lar-s’hi en contra. Una llengua literària que tot just aleshores molts arribaven a saber (amb quaranta anys de dictadura se n’havia pràcticament perdut el rastre) que durant els anys vint i trenta havia estat prou desacomplexada per recuperar ràpidament la capacitat de descarar-se. No és gens estrany, tenint en compte les circumstàncies, que Monzó hagi explicat que va ser un jove col·lega seu, de l’aleshores recentment recuperada Universitat Autònoma de Barcelona i que es dedicava a estudiar Calders, qui li va fer veure que, encara que ell no en fos conscient, la seva escriptura dialogava tant amb Borges i Cortázar i els narradors nord-americans com d’una tradició literària basada en el distanciament irònic i el joc lingüístic que l’enllaçava amb els Trabal, Oliver i Calders, que també havien optat per tractar l’instrument amb el qual treballaven com si fos un instrument “normal”.  

Literatura catalana contemporània

I “normal” vol dir que comptava amb unes estructures de mercat. És a dir, amb un públic lector disposat a “empassar-se com bresques” (en paraules de Josep M. de Sagarra extretes de l’article “La por a la novel·la” aparegut a La Publicitat el 25 d’abril de 1925) i, per tant, a pagar per uns aliments tan diversos com diverses són cadascuna de les “boques espirituals” que s’hi acosten. I aquest mercat és tan divers i complex com diversa i complexa és la societat dins la qual s’inscriu. Per això, per posar només un exemple, és interessant veure com el nombre gens negligible d’editorials que sustenten la producció literària l’any 1979 (Laia, Edicions 62, Moll, 3 i 4, Quaderns Crema, La Magrana, Selecta, Proa, Destino, Llibres del Mall, Pòrtic, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Tusquets) es va convertint, al llarg dels anys i de les circumstàncies històriques, en una xarxa de projectes editorials específics i especialitzats, sobretot després de les transformacions de les grans editorials que segueixen la lògica de les empreses multinacionals. Una tendència especialment acusada aquests darrers anys, els de la crisi econòmica, durant i després de la qual el mapa editorial s’ha convertit en una constel·lació de petites empreses (Adesiara, L’Altra, Periscopi, LaBreu, 1984, Arola, Club Editor, L’Avenç, Raig Verd, Angle, Viena, Ara Llibres, Comanegra, Pagès, Malesherbes, Vitel·la, Sidillà, Les Hores, Cafè Central, Arcàdia, El Gall, Llibres del Segle, Edicions del Buc, Ela geminada, Emboscall, Lleonard Muntaner, AdiA, Fonoll i tantes altres) que coexisteixen amb les editorials que han optat per la producció de best-sellers i que garanteixen l’existència d’un gran públic (Sagarra el qualificaria de “bona fe”) i l’estratificació d’una literatura que, per dir-ho amb aquella imatge abans tan utilitzada del “cos petit amb el cap gros”, aconsegueix mantenir, malgrat tot, les proporcions.

Perquè, com afirma Manel Ollé en el pròleg a Combats singulars. Antologia del conte català contemporani (2007), la literatura catalana actual abans que “catalana” es vol dir “literatura” i vol “interessar, admirar, provocar, emocionar, impactar, remoure o descol·locar el lector, qualsevol mena de lector”. I ho fa a través d’“un manat de ficcions fascinants i colpidores amb textures, mapes genètics i coloracions singulars”. Són el resultat del procés creatiu que arrenca del final dels anys setanta i que han anat ocupant i ocupen, dia rere dia, les taules, prestatges i aparadors de Laie, matriu de totes les altres llibreries que han anat sorgint. I que sigui per molts anys.

 

Tots els capítols de Laie 40 anys. 1980-2020