Jordi Cornudella: Quaranta anys de poesia

6

Quaranta anys de poesia

Jordi Cornudella. Editor, filòleg, poeta i traductor

Repetició i variació són l’essència de la poesia. Assumir les tradicions diverses i lligar-les al present per saber dir alguna cosa realment pròpia, amb l’oralitat que torna i que dona veu a la poesia nova.

El desembre del 1979, ara fa exactament quaranta anys, Joan Ferraté va treure Les poesies d’Ausiàs March: Introducció i text revisat. Era el primer llibre d’una editorial que s’estrenava (Quaderns Crema), i tants anys després continua sent, almenys en l’ordre tipogràfic, el llibre més exquisit entre tots els que jo hagi vist que s’han fet per aquestes latituds. Pel meu gust i el d’algú més, una pura delícia. El volum convidava a llegir de cap a cap el gran clàssic de la nostra poesia antiga, i proposava de fer-ho sense entrebancs gràfics ni enfarfecs filològics, d’una banda, i de l’altra sense donar gat per llebre, o sigui sense provar d’estalviar als lectors l’imprescindible esforç d’intel·ligència que la gran poesia requereix. La segona edició, del 1994 (no tan artesana en la composició ni tan generosa en els blancs com la primera, però igual de polida i amb el text revisat i despullat d’errates), encara hi convida. Tot March sencer en un sol volum i en un text confiable: una incitació a llegir en present la gran poesia del passat. En aquells anys Joan Ferraté feia el mateix amb l’altre gran clàssic de la nostra tradició, el que no és tan antic: Josep Carner; la seva edició d’Auques i ventalls havia sortit el 1977, i la de La primavera al poblet, el mateix 1979. Més que cap altra forma literària, la poesia té consciència de ser tradició. Se’n nodreix sempre, i quan és gran poesia també la nodreix.

Però la tradició, com els conreus, no es perpetua per conserva i congelació sinó pel repetir i el tornar-hi renovant-se. Immediatament després de Les poesies d’Ausiàs March, a les primeries del 1980, van aparèixer dos volums que volien retratar l’estat de la poesia catalana, diguem-ne jove, d’aleshores. Al gener arribava a les llibreries Les darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979): Estudi i mostra, de Vicenç Altaió i Josep Maria Sala-Valldaura; a l’abril, La nova poesia catalana: Estudi i antologia, de Joaquim Marco i Jaume Pont. Que ni l’objectiu ni la càmera no eren els mateixos, ni en conseqüència tampoc el retrat, ja es veu en els subtítols, pel terme amb què es presenten les tries respectives: l’una volia ser una mostra i l’altra una antologia. Però més que les divergències, que eren moltes i de tota mena, remirant ara els dos volums em sobta una coincidència que potser cal atribuir als signes dels temps: tots dos van sortir en col·leccions d’assaig (el d’Altaió i Sala-Valldaura a “Les Eines”, de Laia, i el de Marco i Pont, a “Llibres a l’Abast”, d’Edicions 62), com si llavors els editors haguessin cregut que el retrat de conjunt interessaria a un públic més ampli que l’habitual de les col·leccions de poesia. Fins a quin punt han canviat les maneres d’apel·lar al lector des de les editorials ho demostra, potser, el fet que la nova proposta d’Altaió i Sala-Valldaura, Mig segle de poesia catalana: Del Maig del 68 al 2018, hagi sortit a “Els Llibres de l’Óssa Menor”, la benemèrita col·lecció de poesia de Proa. Sembla que ara els editors tendim a pensar que una panoràmica de la poesia només interessarà al públic específic de la poesia, que no deu ser gaire més ampli que la folgada nòmina de poetes del país.

Però seguim. Poc després d’aquelles dues propostes que saludaven la poesia jove, els vells es van anar acomiadant: és llei de vida. Foix, que ja havia abandonat els versos temps enrere, desapareixia en el cel de fums i boirassa de la seva última prosa, L’estació (1984); el mateix any, Vinyoli se n’anava amb dos llibres fastuosos, Domini màgic i Passeig d’aniversari, i amb un tast de versions de Rilke; mesos abans de morir, Espriu deixava un últim aplec Per a la bona gent (1984); Estellés, a mig anar fent les obres completes, marxava el 1993 sense veure aplegat el seu Mural del País Valencià (1995); Brossa acabava d’enfilar reculls amb Rua de llibres (1980) i amb els set Entra-i-surts del poeta (1983-1989) i feia mutis pocs anys després de Passat festes (1995)... I Blai Bonet, i Maria-Mercè Marçal (encara tan jove!), i Miquel Martí i Pol, i Segimon Serrallonga, i Miquel Bauçà... I mentrestant anàvem venint les noves fornades, és clar, que també és llei de vida. I del que ha anat passant mentre els uns deixaven de fer versos perquè es morien i els altres n’anàvem escrivint i molts en feien llibres, em sembla que una cosa nova que ha passat, que en realitat és molt antiga, és que la poesia ha tornat a trobar la manera de no necessitar la veu baixa dels llibres perquè li agrada sentir-se-la ben alta als recitals. I una altra cosa que també ha passat últimament, i que feia molt que no passava, és que la poesia ha sabut tornar a sortir al carrer i fer-se revolta o si més no fer companyia a la revolta. I en tot això, dit així ràpid, n’hi ha molts que hi han posat la seva part però n’hi ha un, sobretot, a qui ha tocat la xina. I és que si em fessin penjar a algú la llufa d’encarnar els signes dels últims temps, la posaria a l’esquena d’Enric Casasses. Perquè quan he dit que la gran poesia nodreix la tradició volia dir que sabem reconèixer la gran poesia precisament perquè nodreix la tradició, i a ell, això, de tan a prop i a desgrat d’ell mateix, tots l’hem vist fer-ho.