Entrevista a Toni Rodríguez Pujol, autor d'Aquella colla de fills del 68

L’escriptor Toni Rodríguez Pujol ha recuperat el personatge de Jordi Martínez per a endinsar-se en la complexa xarxa d’interessos que va esclatar amb “la intifada del Besòs”. Trenta anys després dels fets, l’autor publica Aquella colla de fills del 68, una novel·la en què la difícil frontera entre l’interès públic i la vida privada és assetjada per agents obscurs i perillosos.

“La intifada del Besòs”, el conflicte veïnal de l’any 1990 que reivindicava la construcció d’equipaments en comptes de més habitatges, és el centre d’una densa teranyina d’interessos de tota mena. Com comença a treballar literàriament un material tan complex i polifònic?

Vaig viure el conflicte des d’Intermèdia, l'agència que vaig fundar justament l’any 1990. De fet, aquell conflicte social i polític, m’ha servit per emmarcar la història d’uns antics lluitadors antifranquistes del 68, que en fer-se grans, es veuen implicats en la defensa de diferents interessos econòmics que esclaten justament a Sant Adrià, l’any 1990. De fet, la història que vull explicar és la de la progressiva degradació vital i ideològica d’aquella colla, on hi ha diferents sensibilitats que totes volen justificar-se. En aquest cas, davant d'un periodista jove i marginat que tot i que no els vol jutjar, acaba fent-ho.

La construcció del punt de vista a la novel·la sembla directament relacionat amb la preocupació per la qualitat de la informació que ens arriba, sovint esbiaixada. Fins a quin punt la situació del protagonista és un correlat de la degradació de la informació?

La informació sempre ha estat esbiaixada. Jo vaig començar a fer de periodista a la darreries del franquisme. Allò sí que era esbiaixat! Llavors només hi havia una versió de les coses i sabíem que era falsa. La nostra tasca consistia en trobar escletxes, escriure entre línies que en dèiem, per poder donar o, si més no, insinuar altres versions més ajustades a la realitat. Arribada, diguem-ne, la democràcia, vam viure una època realment magnifica… fins que els interessos dels antifranquistes es van anar fraccionant en interessos més particulars i les versions van començar a ser massa interessades. Però això és normal, passa igual a tot arreu. L'avantatge és que ara la gent pot triar què vol creure. Dit això, tot periodista sap que les fonts sempre tracten de donar versions favorables al seus interessos i, si pot ser, desfavorables als dels seus adversaris. I que per fer una bona feina ha de contrastar i contrastar i tornar a contrastar. Encara que no hi hagi temps, encara que el teu director o que el teu editor et pressioni. Però amb això tampoc n’hi ha prou: com deia aquell, si et diuen que està plovent, no es tracta d’anar a preguntar si plou; surt al carrer i mulla’t, si convé”.

Un altre aspecte molt interessant de la novel·la és l’alternança entre una vida quotidiana diàfana, amb les seves crisis i les seves alegries, i un món fosc de gent poderosa, capaç de capgirar aquesta quotidianitat. Com van néixer els personatges de la novel·la?

Hi ha dos personatges centrals, en Quico i l’Oleguer, que ja discutien amigablement de política en uns articles setmanals que jo escrivia a la Hoja del Lunes dels anys 80. Tots dos havien estat activistes universitaris del PSUC i, arribades les primeres eleccions democràtiques, havien triat destins polítics diferent: un s’havia fet del PSC i l’altre de Convergència, però conservant l'amistat per damunt de tot. Vaig recuperar-los a la meva primera novel·la, Quatre carpetes marrons, envoltats d’altres antics camarades de lluita que també fan la seva pròpia evolució ètica i moral. Al final, en Jordi Martínez, un periodista precari de trenta anys, a qui tothom vol enredar, es capfica en voler saber la veritat d’aquella història, construïda sobre un munt d’il·lusions revolucionàries i d’evolucions personals posteriors més o menys discutibles, on hi ha fins i tot un assassinat. En Martínez és un personatge de contrast que va néixer pràcticament sol, sense cap esforç creatiu especial.

Si bé Aquella colla de fills del 68 es pot llegir de manera independent, la relació amb Quatre carpetes marrons i La cinquena carpeta configura una trilogia amb una densa xarxa de fils que es reprenen de novel·la en novel·la. Aquesta trilogia es trobava ja en els orígens del projecte? I com s’ha anat construint?

Quan vaig escriure Quatre Carpetes Marrons no sabia que el tema donaria per a tant. De fet, cada novel·la té el seu propi principi i final. Però passa que el personatge central que fa de fil conductor de totes tres, en Jordi Martínez, va vivint una determinada evolució personal, que demanava una certa continuïtat narrativa. D'altra banda, Martínez és un periodista cabut i independent que no es conforma amb la primera versió que li donen. Aquesta tercera novel·la sobre Aquella Colla de Fills del 68, reflecteix la versió final de la història, però no pas la de l'evolució vital d'en Jordi, que probablement tindrà alguna continuïtat en el context d'altres investigacions periodístiques.

Vídeo de la presentació en línia d'Aquella colla de fills del 68. Una conversa entre els escriptors Biel Mesquida i Rafel Nadal amb l'autor de la novel·la: