Tres barcelones

Per atzar, els darrers llibres de la rentrée literària que he llegit tenen Barcelona com a escenari.

El primer, Míster Folch, és l’esperada incursió d’Adrià Pujol Cruells en la ficció; una mena de paròdia de les vides de sants, salpebrada amb paròdies del costumisme, de la picaresca o de la novel·la de postguerra. El narrador és el déu en declivi d’un univers moribund, amb un estil força peculiar d’explicar-se i de perdre el fil. Aquest déu erràtic narra la vida del seu elegit, un marrec investit d’uns poders que haurà de descobrir pel seu compte, perquè no tindrà ni el suport logístic dels arcàngels ni altres vies divines de comunicació. Que passi a Barcelona és important, perquè si el decorat hagués estat la Nova York de llavors segurament n’hauria sortit un superheroi espectacular. A la Barcelona franquista, la grisor ambiental era un obstacle ineludible.

La Barcelona de Piel de plata, la nova novel·la de Javier Calvo, és en canvi el paisatge excèntric d’una tempesta perfecta: Pol, el protagonista, és un noi de 14 anys sotmès a un tractament psiquiàtric i un lector obsessiu de fantasia i ciència-ficció. A la clínica cau fascinat per una pacient enigmàtica, Bronwyn, que li obre de bat a bat les portes d’una percepció alternativa de les coses amb l’objectiu de transitar cap a un món altre... després d’un procés iniciàtic que inclou poesia, música, alcohol i drogues. El narrador, un jove Pol de vint anys, evoca els fets sense oblidar la passió desaforada d’aquell seu jo adolescent, però des de l’autoindulgència de l’autor novell. Un encert magistral de l’autor, una desmesura perfectament controlada.

A La barrera del sonido, la Barcelona de Juan Trejo obre i tanca la novel·la. Al mig, l’autor narra l’evolució del protagonista, que des de molt jove té clar que vol veure món i convertir-se en escriptor. L’acompanyem en els viatges, en el currículum acadèmic i laboral, en les passions i la vida familiar i en les trobades fortuïtes i determinants amb grans figures de la literatura, del pensament o de la música. Un delicat joc autoficcional on el conflicte entre la realitat i el desig està modulat amb elegància i un cert sentit de l’humor. Un joc amb un final inesperat que desbrossa les pàgines precedents per mostrar l’essència d’un canvi transcendental.

Tres barcelones, doncs, ben diferents: de la caricatura del Passeig de Gràcia de postguerra que ens regala Adrià Pujol al realisme sentimental d’una Vallcarca amb què Juan Trejo evoca la Barcelona de la infantesa, tot passant per la Barcelona que amaga una Barcelona altra de Javier Calvo. Tres barcelones, o més, ben recomanables.