Una nit al museu

A mitjans d'abril s'ha publicat a França (i ara al maig a Itàlia), el llibre Déplacer la lune de son orbite d'Andrea Marcolongo (en italià, Spostare la lluna dall'orbita), que serà el número 15 de la col·lecció de edicions Stock, Ma nuit au musée.

Andrea Marcolongo és una jove italiana especialista al món clàssic de la qual Taurus ja ha traduït quatre llibres, el més recent: El arte de resistir. Lecciones de la Eneida. Al llibre al qual ens referim passa una nit al museu de l'Acròpolis d'Atenes.

La col·lecció, que va començar el 2018 amb el llibre de Kamel Daoud Le peintre dévorant la femme, es basa precisament en un escriptor que passa una nit en un museu i escriu sobre l’experiència, i és una ocasió per reflexionar sobre el valor i les contradiccions de l'art. Està dirigida per Alina Gurdiel, que apareix com a personatge en alguns dels llibres.

Dels 15 llibres de la col·lecció se n'han traduït tres al castellà: el segon de la col·lecció, de la premi Goncourt Lydia Salvayre, Caminar hasta el anochecer (El Desvelo, 2022), és un llibre fantàstic perquè parteix de la premissa que NO vol fer un llibre sobre el museu i l'art o sobre Giacometti i finalment aconsegueix un llibre força honest sobre aquest tema. El vuitè és de la també premi Goncourt Leila Slimani, El perfume de las flores de noche (Cabaret Voltaire, 2022), que passa la nit a la Punta Dogana, a Venècia. I el desè, llibre que va guanyar el premi Médicis d’Assaig el 2021: Como un cielo en nosotros, de Jakuta Alikavazovic (editorial Muñeca Infinita, 2023).

Un dels recents títols, el número tretze, Quand tu écouteras cette chanson, va guanyar el premi Décembre 2022. L'autora, Lola Lafon, té diversos títols traduïts al castellà a Anagrama i Alianza. En aquest cas, visita el museu Anna Frank a Amsterdam i el llibre és una reflexió sobre la jove escriptora jueva i la seva fama mundial (precisament cita un llibre que acaba d'aparèixer, un petit assaig de Cynthia Ozik: ¿A quién pertenece Anna Frank?, que va sortir al New Yorker el 1997.

També va contribuir a la col·lecció un escriptor molt singular, Éric Chevillard, autor d'una obra sorprenent de la qual només hi ha dues obres traduïdes al castellà, Caer (Editorial Sexto Pidso) i Zarza-Rosa (Shangrila Ediciones), i una al català, a l’agosarada editorial Extinció, La nebulosa del cranc. El museu on va dormir va ser el d'Història Natural de París, secció d'espècies extingides. L’arche Titanic (2022) va ser el número 11 de la col·lecció i és, com no podia ser menys, un dels més divertits.

Hi ha més traduccions entre els altres autors de la col·lecció, com Leonor de Récondo, que va dormir a Toledo al Museu Greco, Santiago H. Amigorena, el dibuixant Enki Bilal o Zoé Valdés (al Thyssen de Madrid).

Aquest any ha sortit King Kasaï, de Christophe Boltanski a l'African Museum de Bruxelles, i es confronta a l'espinós tema dels museus colonials, i a la parella díficil Bèlgica-Congo, amb Tíntín i d’altres pel mig...

A la pàgina 131 de Caminar hasta el anochecer Lydia Salvayre escriu:

"Al salir del museo estaba animada y alegre, como pocas veces llego a estarlo.

Sin duda, el arte no valía nada. El arte era incapaz de cambiar el mundo y el mundo en nosotros. El arte era incapaz de detener su camino hacia un desastre que nos negábamos a ver. El arte era incapaz de volver buenos a los malos. Incapaz de contraponerse a los poderes asesinos, de derribar un orden en el que las finanzas decidían ferozmente el valor de todo, y de levantar a los pueblos sometidos a las más infames tiranías. Impotente para conjugar el odio, la venganza, el resentimiento y todas las pasiones tristes que prosperaban en nuestra época. No conseguía defendernos de esa fealdad que nos rodeaba y nos penetraba, ni apartarnos de las diversiones mediocres que envilecían nuestros corazones. El arte no podía nada contra el hecho de que vivir dolía.

Había, sin embargo, algo seguro: a veces el arte añadía a nuestras alegrías y nuestro deseo de vivir, a veces desafiaba soberanamente a la muerte o implacablemente nos la recordaba, a veces aguzaba nuestro rechazo de un mundo que formateaba tanto nuestros cuerpos como nuestras almas, a veces exaltaba nuestro gusto de lo imposible..., a veces hacía aflorar nuestro deseo inquebrantable de soñar y de ser libres sin el cual no podíamos vivir, y nos devolvía el gusto olvidado de los colores tan amados de la infancia, el rojo sobre todo, el gusto de las figuras y los objetos, de su materia y de su luz, de la belleza de las cosas regaladas y simples que están en este mundo y que sin duda, el arte no vale nada pero nada es tan valioso como el arte." (Traducción de Marta Cerezales Laforet).
.