Anna Manso: L’extinció. Què passaria si els escriptors de literatura infantil i juvenil catalans desapareguéssim?

14

L’extinció. Què passaria si els escriptors de literatura infantil i juvenil catalans desapareguéssim?

Anna Manso. Escriptora de llibre infantil

Llegir és com viatjar, diuen, però sovint no cal anar gaire lluny. La literatura infantil i juvenil també ens mostra la part seductora i de vegades desconeguda del món més proper.

El món continuaria rodant, això segur. L’entusiasme pels calçots, l’estultícia de Donald Trump, el canvi climàtic, els enciams oblidats al fons de la nevera, els prats de posidònia, els pets de les mofetes, el catàleg de l’Ikea... res es veuria afectat per aquesta extinció selectiva i estranya, com una mena de retall petit del fenomen que explica el llibre (i la sèrie) The Leftovers (Ascensión), de Tom Perrotta.

Fins i tot puc assegurar i en tinc la llista al cap, d’unes quantes persones, moltes, de fet, que se n’alegrarien. Per fi aquella colla de pesats ens deixen en pau, es dirien. I estic convençuda que alguna ampolla de cava s’obriria per celebrar-ho. Alguns de nosaltres hem clavat molt la tabarra. Hem donat molt la llauna. Hem insistit i perseverat en les nostres lluites per reivindicar la dignitat de la nostra professió. Bé, i encara ho fem. Però torno al supòsit inicial de la nostra extinció.

El motiu no seria cap meteorit caigut convenientment en ple congrés de literatura infantil i juvenil catalana (allò que la gent del sector en diem LIJ). Un meteorit aportaria grandesa a la nostra desaparició. Fins i tot és possible que a algú se li acudís dedicar-nos una estàtua, això sí, esquifida i horrible, un nyap perquè els gossos s’hi pixessin. La causa seria més mundana: la falta d’interès per les nostres obres, o pitjor. El menyspreu per la seva existència i per les condicions en què ha estat escrita. També per la indiferència i la permissivitat davant situacions tan desastroses com la socialització del llibre literari a les aules. Desastrós per als escriptors i desastrós per a la cultura i l’educació.

Què passaria si en entrar en una llibreria com Laie ja no hi trobéssim cap obra de literatura infantil i juvenil escrita per autors catalans?

Continuarien havent-hi altres llibres. La maquinària editorial no s’ha aturat mai i les lleixes i taules oferirien molt bones, bones i no tan bones obres de LIJ d’altres cultures. Obres traduïdes que ens entusiasmarien, o no, tal com ja ho fan ara. Però en més quantitat. Passarien les estacions, i tornaríem a l’etern debat de si a Barcelona hi fa fred o si els barcelonins som uns tocanassos amb aquest tema, tornaríem a les rutines del començament, desenvolupament i final del curs escolar, i els petits i joves lectors tornarien a enganxar-se o desenganxar-se de la lectura. O a prescindir-ne. Ara, exclusivament, gràcies o per culpa d’obres traduïdes.

Al principi tot semblaria igual. La nostra vida accelerada i immutable.

Tan sols que...

Els llibres ja no descriurien el món més proper. Ni les històries fantàstiques contindrien cap referència a un bosc amb mates de romaní mediterrani. Els noms dels personatges només coincidirien amb els dels lectors per pura casualitat. I aquests, en alçar el nas de les pàgines, no veurien turons anglesos, ni els carrers de Nova York, ni coves on s’amaguen trols pudents, ni quiosquets que serveixen dorayakis. La identificació, el somni, el desig de ser o de deixar de ser només es produiria a partir de realitats llunyanes. Unes realitats que serien més desitjables que la seva, tan poc mereixedora de paraules. De cap paraula.

Potser no és tan greu?

Jo mateixa vaig créixer amb les histories d’Enid Blyton, amb les traduccions de grans autores i autors europeus de la mà de l’editorial Noguer, com Michael Ende i els inoblidables Jim Botón y Lucas el maquinista. Amb el món psicotròpic dels Barrufets. Imaginant la flaire de la fàbrica de xocolata del senyor Wonka. Rient amb les pinyes d’Astèrix i Obèlix. Somiant que coneixia Aragorn, un dels herois de la trilogia d’El Senyor dels anells. O... tants d’altres.

Tot i que...

També és veritat que vaig llegir El zoo d’en Pitus, i tant a l’escola com amb la colla de l’estiu vam patir una febre de crear zoos i museus d’història natural, i vaig passar-me setmanes caçant saltamartins, papallones, formigues i escarabats. I que en fer-ho sentia que era dins del llibre, que era real, que no hauria estat estrany que m’hagués topat amb el Manelitus rere un pi pinyoner, vulgar i proper.

I que en admirar les històries i les il·lustracions delicioses de Lola Anglada, que em va regalar la meva mare, un dels grans plaers era identificar el paisatge del Maresme on encara viu la meva germana gran. De fet, viu al mateix poble, Tiana, on l’autora va exiliar-se. I que cada cop que trepitjava el poble sentia una emoció especial en saber que l’autora d’aquells llibres era a pocs centenars de metres. Quina pena tan immensa quan va morir. Em vaig tornar a llegir els seus llibres i em vaig tornar a emocionar.

Podria continuar recordant La guia fantàstica, de Joles Senell / Pep Albanell, els contes i còmics publicats a Cavall Fort i a l’Infantil/Tretzevents, les obres de Mercè Llimona, o el Massagran i en Pere Fi, Dídac, Berta i la màquina de lligar boira, La cuca japonesa i tants d’altres. Tots han alimentat la meva imaginació i, encara més important, van inocular-me un virus perillós, el de creure que podia viure totes aquelles històries i que, fins i tot, algun dia, en podria escriure de semblants.

Seria bonic pensar que la literatura infantil i juvenil de creació pròpia importa, que és considerada cultura, que la volem i necessitem.

Gràcies, Laie, per posar bastons a les rodes a la nostra extinció, per la persistència i el suport. Per la complicitat. Per molts anys!