Carles Geli: Els prestatges dels ‘happy few’ de Laie

11

Els prestatges dels ‘happy few’ de Laie

Carles Geli. Crític cultural

Llegir la llibreria, descobrir com s’hi organitza el coneixement, pot ser una manera de trobar i gaudir certes afinitats que d’una altra manera s’haurien dissolt en el magma de les grans seccions temàtiques.

Aquestes ratlles són una traïció a uns happy few de Laie que compleixen amb escreix el segon requisit: generen, avui, només un 1,5% de les vendes de la casa. Parlem de sis prestatges de 80 centímetres per 2,20 d’altura. Hi ha uns 210 llibres, tot i que els títols referenciats a la casa en són 1.215. Pengen de Narrativa, una de les 28 matèries-mare en què es divideix el fons de Laie. L’etiqueta duu per títol Periodisme literari, i són gairebé al darrere dels punts d’informació dels llibreters de la botiga de Pau Claris.

La d’ara és la seva tercera ubicació, després d’haver arrencat en un racó de l’actual lluminosa secció infantil. El seu naixement va ser una prova més dels reflexos de la casa. Devia ser cap al 2000. No gaire lluny de la traducció d’Ébano, de Ryszard Kapuscinski, per Anagrama, millor llibre de l’any a França. Un senyal. Algú va comentar al llibreter Lluis Morral on tenien classificat aquell exemple de periodisme màgic, reportatges escrits amb els recursos de la millor novel·la, els diàlegs més punyents de l’entrevista, l’adjectivació diàfana de la poesia, la xifra i l’anàlisi irrefutable de l’assaig. Perquè, per cert: ¿on tenien A sang freda, de Truman Capote, o Operación masacre, de Rodolfo Walsh, o Elogiemos ahora a hombres famosos, de James Agee, per posar tres històrics? Uns a narrativa i altres a assaig? Potser calia agrupar un fenomen que apuntava que tornava amb més força. Al cap de poc, i amb encert, apareixia el just (i exclusiu) rètol Periodisme literari.

Els llavors pocs prestatges de la subsecció els omplia, majoritàriament i de manera estel·lar, Kapuscinski, que, tot defensant una manera de ser i d’entendre el món —“el sentit de la vida està a creuar fronteres”, practicava— donava el to i l’ADN al gènere, que justament això, traspassava categories. Si un no es volia posar massa exquisit amb els orígens clàssics –agafant, per exemple, Diario del año de la peste, de Daniel Defoe, enorme reconstrucció de l’epidèmia que assolà Londres al XVII, o La isla de Sajalín, de Txékhov, primer gran exercici sobre el subgènere del periodisme carcerari–, tampoc era tan fàcil anar farcint aquella secció, a banda de la col·lecció “Crónicas Anagrama” –Despachos de guerra, de Michael Herr, per dir-ne un— o alguna convicció cega com la d’Edicions de 1984 —Deu dies que trasbalsaren el món, de John Reed, ja el 1986–.

Però ja era un degoteig. Per allà hi havia un gran Historias de Londres, d’Enric González (Península); un El rostro de la guerra, de Martha Gellhorn, brillantíssima i companya de Hemingway (Debate); un Novato. Guardián en Sing-Sing, infiltració a la mítica presó de Ted Conover (Alba); un seminal Hiroshima, de John Hersey (Turner), quatre casos majúsculs.

L’esclat va arribar aquesta dècada, quan un gran conglomerat, l’ara Penguin Random House, via Debate, creava el 2010 una col·lecció per encabir la cosa: LFR, La Ficción Real (Charles Bowden, Alma Guillermoprieto, Wojclech Jagielski...) que, diguem-ho de passada, avui s’ha dissolt en el catàleg general del segell. Però es quedava per sempre un gènere Mejor que ficción, per dir-ho amb el títol de la selecció de reportatges literaris de les noves fornades de periodistes de l’Amèrica Llatina de Jorge Carrión. La zona, sota influx periodístic nord-americà, ja havia impregnat els quioscos, amb revistes com la colombiana-mexicana Gatopardo (1999) o la peruana Etiqueta negra (2002). El fenomen va donar poc després per editorials que si no practiquen el monocultiu del periodisme literari, poc els falta: Libros del K.O. (2011), Círculo de Tiza (2014)... I també una revista-editorial: 5W, dirigida per Agus Morales (2015).

L’esclat és innegable. Ara, als prestatges hi ha des de recuperacions fa uns anys inimaginables, com el reporterisme excels del republicà Manuel Chaves Nogales, o la d’un mestre modern fundacional del gènere, com Gay Talese, passant per l’articulisme de novel·listes en moment dolç com Pedro Mairal (Maniobras de evasión) o els reportatges i retrats profunds, precisos i preciosos de Leila Guerriero (Opus Gelber; Los suicidas del fin del mundo), les feinades monumentals i colpidores via True Crime, de David Grann (Los asesinos de la luna), o, mitjançant una prosa poètica, les històries més senzilles de les quals treu petroli Susan Orlean (La biblioteca en llamas)... El gènere ha tingut fins i tot el reconeixement (2015) d’un Nobel: Svetlana Aleksiévitx, de La pregària de Txernòbil.

Poques prestatgeries de Laie tenen un origen tan curiós, perquè el ressorgiment del gènere és fill d’una crisi doble: el món s’accelera i embogeix, propulsat per la benzina de Twitter i Facebook (ràpid versus reflexiu; titular davant aprofundiment; veu sobre text; imatge sobre imaginació...), que creixen cremant, trinxant el paper.

Avui el text només pot batallar aportant valors afegits: més anàlisi, originalitat, materials propis. “Cal escriure amb audàcia, amb més instruments narratius”, defensa la crònica un dels seus il·lustres, Martín Caparrós.

Potser el lector no trobarà els llibres de Periodisme literari per la mateixa raó que el cronista, a diferència del gasetiller, tampoc sap què busca quan comença els seus reportatges. Llàstima, perquè aquell client es perd el millor de tres mons (la reflexió, el periodisme, la literatura) en un. Des de fa més de dècada i mitja, alguns afortunats troben aquestes joies, arraulides, en unes prestatgeries d’un llibreria valenta, nascuda el 1979: feia un any que Kapuscinski havia publicat l’enlluernador L’Emperador.