3 de desembre de 2020

Jaume Muñoz Jofre: Pensar històricament

Jaume Muñoz Jofre: Pensar històricament

Setzè capítol del llibre Laie 40 anys. 1980-2020 que hem publicat per celebrar l’aniversari.

En publicarem a poc a poc tots els capítols a la nostra web.

 

16

La importància de pensar històricament 

Jaume Muñoz Jofre. Doctor en història

Una invitació a escodrinyar el present des de la perspectiva que dona el coneixement del passat i, doncs, defugir la lectura fragmentària i apressada.  

 

Durant els darrers quaranta anys, Laie ha sigut testimoni de primera mà dels canvis que ha experimentat el món del llibre. El seu naixement, l’any 1979, es va produir en un context d’il·lusió i d’avidesa de coneixement. Se sortia de quaranta anys de dictadura i d’una censura que s’havia combatut com s’havia pogut, en una lluita en què els llibres havien tingut un paper referencial, impresos i introduïts a Catalunya gairebé sempre des de la clandestinitat i l’exili. Iniciatives editorials com –entre d’altres– Ruedo Ibérico o les Edicions Catalanes de París, que havien servit per bregar des de l’estranger contra la ignorància i les manipulacions imposades per la dictadura, perdien així el sentit de ser. S’entrava, per tant, en un escenari democràtic en què s’entenia que el coneixement del passat propi era imprescindible per recuperar certa normalitat com a país.  

En efecte, la recuperació del coneixement històric es concebia durant la Transició com a una necessitat col·lectiva a Catalunya. Sorgien així publicacions d’alta divulgació històrica com L’Avenç (1978), impulsada per un grup de joves historiadors tot just llicenciats, assessorats per un seguit de professors –encapçalats per Josep Fontana– que després d’anys de lluita antifranquista plena de dificultats des de dins de la universitat podien començar a emprendre amb normalitat una tasca de recerca que s’havia d’engegar urgentment en tots els àmbits i èpoques de la història catalana. Tota aquesta generació treballava sota la convicció –ben resumida pel mateix Josep Fontana al seu excel·lent llibre Historia. Análisis del pasado y proyecto social (1981)– que el coneixement exclusivament erudit de la història –ell en deia “llibresc”­– era inútil i, a més, legitimador de les injustícies socials. Calia, per tant, fer una bona feina de divulgació, ja que la història havia de ser una eina fonamental de construcció del futur.  

La consolidació de la democràcia i la consegüent desmobilització política popular durant el que restava de segle xx i els inicis del xxi van fer que, a poc a poc, s’anés canviant de paradigma. L’extensió de l’accés al coneixement –visible a moltes cases amb les immenses col·leccions de la Gran Enciclopèdia Catalana o la Larousse– i la multiplicació dels canals per accedir-hi (TV, internet), van anar desplaçant progressivament el llibre del seu paper preeminent. Malgrat aquesta pèrdua de projecció social, la historiografia catalana i espanyola van fer grans progressos durant aquestes dècades, homologant-se d’aquesta manera del tot a l’acadèmia internacional.

Precisament, fins a l’arribada de la Transició els historiadors de referència sobre la història d’Espanya ­–sobretot la més recent– eren estrangers –tots ells aplegats dins la categoria d’hispanistes–. Durant la dècada de 1960 havien aparegut estudis canònics com els de Pierre Vilar –en especial, la seva monumental Catalunya dins l’Espanya Moderna–, Herbert Southworth, John Elliott, etc. A tots ells, estudiar la història d’Espanya des de l’estranger els permetia fer-ho des d’una distància acadèmica que els conferia una aura de credibilitat que les versions propagandístiques elaborades aleshores a les universitats espanyoles no tenien. Posteriorment, aquesta escola d’hispanistes estrangers engrandiria les seves aportacions amb els estudis de Paul Preston –que continua sent el millor biògraf de Franco fins avui–, Sebastian Balfour, Helen Graham, etc.  

La manera de fer dels acadèmics estrangers va influir en gran manera sobre els historiadors catalans que durant la dictadura havien maldat per aprendre del que es feia més enllà dels Pirineus i que a partir de la recuperació democràtica van poder desenvolupar-se sense censura. Gràcies a la tasca pionera de Jaume Vicens Vives – influït sobretot per la historiografia francesa– en ple franquisme, apareixeria una nova fornada encapçalada per estudiosos com Josep Fontana o Jordi Nadal que renovaria decisivament la historiografia catalana. Així, els estudis plantejats a partir de la mort del dictador no només van poder formular-se preguntes fins aleshores censurades, sinó que van poder fer-hi front amb metodologies innovadores. Durant els darrers quaranta anys, doncs, hem pogut trobar els resultats d’una recerca que, gràcies a ser feta amb llibertat, és un bon testimoni de les preocupacions socials de cada moment. Perquè, tal com formulava recentment l’historiador italià Enzo Traverso en una entrevista publicada a L’Avenç, la història sempre s’inscriu en el present, és a dir, les preguntes que formulem al passat sorgeixen de les demandes de coneixement del present –fins i tot les que es formulen en història medieval, antiga i prehistòria, etapes en aquest text oblidades per manca d’espai i de coneixements específics suficients per part de l’autor–. Així, al llarg d’aquestes dècades hem pogut conèixer el nostre passat des de la perspectiva de l’economia i el treball (Ernest Lluch, Carles Sudrià, etc.); de la història política més llunyana i més recent (Borja de Riquer, Josep Termes, Conxita Mir, Andreu Mayayo, Carme Molinero, Pere Ysàs, Joan B. Culla, etc.); així com més recentment han agafat força temàtiques com la història de la dona (Mary Nash, Montserrat Duch, etc.) i de les migracions i la memòria.

Començàvem aquest breu –i parcial (disculpin les omissions, però la brevetat obliga)– text parlant del paper referencial del llibre en el moment de néixer Laie. Avui en dia, també en el camp de la història, això ha canviat. Malgrat que recentment volums com la Història mundial de Catalunya –dirigida per Borja de Riquer– hagin sigut autèntics èxits editorials i que hagin sorgit noves revistes de temàtica històrica i caràcter divulgatiu com Sàpiens o El món d’ahir, el coneixement històric ha anat quedant desplaçat del debat públic i polític. Aquest fet respon a moltes causes, entre les quals es troben les mateixes dinàmiques de l’acadèmia, que fan poc aconsellable als joves investigadors publicar llibres, ja que als seus currículums professionals aquest tipus de publicacions ha quedat molt devaluat en comparació amb els articles que apareixen en revistes d’impacte –que, malgrat el nom, acostumen a ser miscel·lànies en suport digital que molt poca gent consulta–. Però no tots els mals venen de la disciplina, sinó que també són reflex dels canvis en la nostra societat, on el valor del coneixement ha passat a ser substituït pel valor de la immediatesa i del titular fàcil que queda sense contrastar.

No voldria acabar aquest escrit, però, deixant la impressió que tot està perdut. Estic segur que per molts anys podré continuar anant a Laie a buscar-hi tots aquells llibres que m’interessin i a descobrir-ne de nous. Si cada moment històric condiciona el pensament social, potser l’escenari de crisi a tots nivells estrenat el 2008 ens acabarà conduint a recuperar la convicció de la importància d’aprendre a pensar històricament, una formulació desenvolupada per Pierre Vilar que remarca la importància de qüestionar-se cada element del present servint-se de les ensenyances del passat. Els historiadors, com a mínim, ho seguirem intentant.

 

Tots els capítols de Laie 40 anys. 1980-2020

Comparteix

Següent

Llibres relacionats

icono Posts del magazine relacionats